Quan se surt de casa per veure meravelles sóc dels que pensen que, per meravelles, les del nostre país… Vaja, que no caldria viatjar vés a saber fins on per poder delitar els ulls. Però, el cert és que, a partir d’aquest principi, bo és, si es pot, conèixer altres indrets i, de pas, altres cultures i formes de ser i de viure.
Hi ha llocs que acostumen a ser, a part de molt lluny nostre, molt diferents quant a costums, història i arrels. Són llocs per anar, en els quals no hauríem pensat generalment d’entrada i precisament per això, perquè encara no s’hi ha massificat el turisme, és d’on més preguntes poden sorgir i és on, als nostres ulls, sembla que el temps s’hi hagués parat fa vés a saber quants centenars d’anys. Fins i tot, et pots adonar que no hi ha qui no ha estat capaç d’avançar sobre les seves pròpies passes i que el seu “progrés” radica, precisament, a mantenir l’empremta dels seus avantpassats. O llavors havien arribat a estar pel davant del temps o ara no tenen ni capacitat ni recursos per superar-ho.
Els entesos i estudiosos del tema diuen que la vida de la humanitat són cicles que acaben en una barbàrie que, generalment, produeix l’exterminació de tot el que s’ha fet, enduent-se al no res el desenvolupament assolit.
Reconec que no tinc els coneixements científics, que m’agradaria, per parlar d’un tema sobre el qual el que sí que tinc és la curiositat i l’obertura de pensament suficient per fer-me preguntes i més preguntes i cercar respostes.
Fa uns dies vaig llegir, en un article d’una revista especialitzada i ben conceptuada, que fa uns 250 milions d’anys ja hi va haver un cataclisme total on van desaparèixer pràcticament tots els éssers vius (aquí és referia a éssers animals).
He llegit també que a la Terra hi ha hagut més d’una civilització i que ha arribat a adquirir uns coneixements inclús superiors als que ara tenim nosaltres -amb tot el desenvolupament tecnològic assolit a l’abast- però que per si soles o per aquests accidents naturals han arribat a desaparèixer i, és clar, si el cicle torna a començar… torna a començar a partir de zero i en tots els aspectes.
Més enllà de cultures a bastament estudiades, com poden ser l’egípcia o la romana, s’obren preguntes sense resposta, per exemple, en zones del Perú per proves trobades de l’existència d’alguna altra cultura anterior a la inca i preinca, de fins a més de 12.000 anys d’antiguitat, amb coneixements “descoberts” als nostres dies. Això em fa seguir preguntant-me el perquè al nostre món no s’inverteix el que calgui -podria ser amb càrrec als pressupostos bèl·lics i d’armament- a investigar seriosament i, sense manies ni tabús, anar més enllà, fins on sigui possible per saberho tot de la humanitat… O és que ja s’hi ha arribat i no es vol reconèixer ni publicar ? I, si és així… quina por o recança hi ha per dir-ho i ensenyar-ho?
Al segle XV els espanyols van descobrir el “nou món”, que ja feia molt que existia amb unes cultures molt riques des de segles a. de C. I, precisament aquí, és on es desperta la meva curiositat.
Els maies, per Guatemala, Belize, Hondures i part de Mèxic (península de Iucatà), eren ben espavilats pels conreus, però uns llargs períodes de sequera junt amb les seves lluites fratricides pel poder els van dur a la seva exterminació.
Els asteques, per Mèxic, al segle XIII, van potenciar l’agricultura com a medi de vida i de pagament dels tributs a l’Estat central. Molt salvatges van extremar els sacrificis humans, ja molt comuns llavors. Eren molt centralistes i els habitants de tots els pobles estaven obligats a treballar i viure pel seu cap i la seva seu.
La cultura, però, que a mi em captiva, per l’enigmàtica que resulta a força de saber- ne més, arrenca amb la pucara (1.500 a. de C.), aymara (1.000 a. de C.), paracas (500 a. de C.), nazca (del 0 fins al 600), etc., fins la inca, que al segle XV va construir un gran imperi, sobretot des del seu novè rei, Pachacuti.
L’imperi inca, amb capital a Cuzco (Perú), s’estengué des de Colòmbia fins a l’Argentina. Va recollir influències de les que la precediren, com la dels mochicas, la dels chimús o la de Tiahuanaco. La base de l’imperi fou la perfecta organització del treball de la terra, de la ramaderia i de les mines.
La terra era propietat de l’Inca i era dividida en tres categories; els productes de les dues parts millors corresponien a l’Inca i als sacerdots, i la tercera, la pitjor però suficient, als camperols. Cadascun d’aquests conreava un lot de terrasses que li tocava en casar-se, i havia de treballar, a més, en comunitat, les terres dels sacerdots i de l’Inca; així mateix, quan li era exigit, havia de treballar a les mines o formar part de l’exèrcit.
La seva societat reconeixia un avantpassat i un tòtem comuns i era dirigida per un cap i un consell d’ancians; ho compartien tot i desconeixien la propietat privada més enllà dels afers domèstics i de les eines de treball.
Com a punt culminant de la meva curiositat, sense cap mena de dubte, hi trobo els enigmes de les línies i dibuixos de Nazca, teòricament de fa més de 2.000 anys, durant la cultura nazca, però que molt bé podrien ser anteriors, o de ciutadelles com el Machu-Picchu i d’altres restes arqueològiques descobertes, ja durant l’època inca… O de materials datats amb més de 12.000 anys, localitzats a Ica, al nord del Perú.
Al segle XIX els pobles del centre i Sudamèrica, saquejats i gairebé aniquilats pel “descobriment” dels espanyols van anar recuperant la seva dignitat com a poble i mantenint les seves costums, potser perquè no tenien ni capacitat ni medis per superar-les i perquè, a més, des de la seva senzillesa podien ser inclús superiors a les tecnologies més avançades dels nostres temps.
Amb tot això, amb els milions d’astres, cometes i planetes que hi ha al firmament, algú pot assegurar i mantenir la hipòtesi que en l’únic lloc que hi ha vida és precisament en el nostre?
En aquest sentit, ja estan sortint a la llum resultats d’estudis fets que demostren que hi ha moltes possibilitats que no siguem l’únic lloc habitat, tot i que, i donat el cas, els asèptics de mena seguiran dubtant-ho i els governs implicats, amagant-ho.
Xavier Guarque i Morelló
