«Eduard Toda i Güell: un intel·lectual pragmàtic
Generalment aquells que coneixen el personatge Eduard Toda l’associen, d’una banda, al seu càrrec de diplomàtic i als seus viatges, especialment a la Xina i Egipte (llocs considerats exòtics i remots entre la societat catalana de la segona meitat del segle XIX) i, de l’altra, se l’associa al seu paper de mecenes els darrers vint anys de la seva vida i al paper de restaurador de Poblet.
Aquests potser són els fets més destacats o diríem que són aquells que més habitualment es remarquen de la vida d’Eduard Toda sempre que s’ha parlat d’ell.
També se’l considera un home polifacètic, que tocava moltes tecles i s’endinsava en camps molt diversos: el col·leccionisme, l’escriptura, l’art, la història, l’arquitectura, l’arqueologia etc. Se l’ha definit de vegades com un tastaolletes… En aquesta xerrada m’agradaria presentar un Eduard Toda que, tot i que no deixa de reunir aquests ingredients, no té res a veure amb una persona que improvisava, assajava o canviava d’aficions segons el vent. Voldria mostrar que allò que el personatge tenia com a eix central no eren els viatges i més tard la reconstrucció de Poblet com a objectius de la seva vida sinó com a parts d’un tot més complex o, si més no, de més abast. Aquests fets formen part d’un objectiu molt més gran que els subordina, i aquest objectiu era la formació i recuperació cultural d’un país.
M’agradaria presentar un Eduard Toda que va ser per sobre de tot un intel·lectual, com apunta el títol d’aquesta xerrada. Un intel·lectual que va intervenir activament en la Renaixença catalana i que va participar de ple en la recuperació del passat de la nostra història amb l’objectiu de construir un present i un futur per al nostre país.
Els fets i l’escriptura el mostren com un intel·lectual més d’acció que de reflexió. És per això que l’he adjectivat com a pragmàtic perquè tot allò que ideava ho posava a la pràctica, ho feia realitat. No teoritzava, escrivia, publicava i acabava aquí la seva feina com a intel·lectual, sinó que portava la idea fins a la realització i no s’aturava fins que restava acabada, materialitzada.
En aquesta xerrada, doncs, miraré de fer un repàs de la seva vida des d’aquest punt de vista de l’intel·lectual, un punt de vista nou del personatge que mostra els objectius interns i no únicament els fets externs de la seva vida.
El perfil biogràfic que vull exposar està dividit en tres etapes que mostren com es construeix el personatge, Eduard Toda. Aquestes tres parts responen a processos interns de la vida de Toda i mostren l’evolució del seu pensament i el seu projecte de vida. Una primera etapa de formació del jove Toda, de 1855 a 1876, que abasta els anys d’estudis acadèmics, primer, a Reus i, després, a Madrid. Una segona etapa, de 1876 a 1907, que acull els anys de viatges i estades en diferents parts del món, que mostren l’etapa d’aprenentatge i consolidació del personatge. I una darrera etapa, de 1907 a 1941, de retorn a Catalunya, que abasta els anys de restauració monàstica amb què culmina el seu projecte de reconstrucció del país.
1.1. Primera etapa: la formació de l’intel·lectual (1855-1876)
Eduard Toda i Güell neix a Reus, el 9 de gener de 1855, en una casa que hi havia on avui s’alça la casa Navàs, edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Montaner. És fill de Francesca Güell i Mercader, germana del periodista i escriptor Josep Güell i Mercader. Francesca Güell era soltera, de manera que el pare de Toda, Eduard de Toda i de los Albertos, reconegué el fill però no es va voler casar amb la mare. Això provocà que Eduard Toda fos fill de mare soltera, una situació mal vista per la societat de l’època. La figura inexistent del pare es va veure compensada per l’oncle Josep Güell que es va fer càrrec de l’educació del fill de la seva germana. Güell va ser el mentor i protector d’Eduard Toda i aquest suport familiar va suavitzar la situació irregular en què es podia haver trobat de jove. L’oncle el va introduir en els cercles de joves intel·lectuals de Reus i va guiar la seva formació acadèmica i ideològica dels primers vint anys de la seva vida.
Durant els anys d’estudi, Toda va coincidir i va ser company d’Antoni Gaudí, Josep Ribera, Joaquim M. Bartrina, Josep Martí i Folguera, entre d’altres. Va començar a col·laborar com a redactor de la revista del Centre de Lectura, El Eco del Centro de Lectura, i en d’altres publicacions reusenques com La Redención del pueblo, El Clamor del pueblo i Las Circunstancias. Totes elles, publicacions que dirigia Josep Güell i Mercader, l’oncle que va irradiar una forta influència en els primers anys de formació de Toda. Ell mateix recorda i reconeix el guiatge de Güell sobre si mateix i els seus companys i també sobre les primeres generacions del Centre de Lectura de Reus, entitat de la qual Güell va ser fundador el 1859. Les idees d’aquests joves coincidien en major o menor grau amb l’ideari que defensava també en aquells anys Josep Güell. L’ideari de Güell queda ben sintetitzat a grans trets per les paraules de Rosa Cabré:
“Josep Güell i Mercader, representa, més enllà de la seva formació romàntica, un model d’intel·lectual liberal, partidari de la república com a forma de govern, de la separació entre els poders polítics i religiosos, defensor de la raó tant com del sentiment de llibertat, i sempre decantat cap a la regeneració cultural de les classes més desafavorides, com a pas previ per a la seva millora social. «
Aquesta serà la ideologia de base que rebrà Toda els primers anys de joventut.
A partir del moment en què Toda agafa consciència de la seva situació –un noi que era fill de mare soltera a qui el pare no pensava dispensar cap mena d’ajuda– s’adona que haurà de guanyar-se un lloc tot sol i inicia un procés de formació per arribar a ser algú en la societat com havien fet abans que ell altres joves que provenien de classe mitjana o treballadora que s’havien d’obrir camí per ells mateixos. El camí de Toda era com el que també havien emprès homes rellevants de la Renaixença com Anselm Clavé, Frederic Soler i Víctor Balaguer, com recorden les paraules de Valentí Almirall: “En Clavé, en Soler y en Balaguer tenen una circunstancia comuna, la de ser fills del poble. Tots tres han degut comensar per ferse un nom y posició. En Clavé era un obrer, en Soler un aprenent de rellotjer, y en Balaguer un pobre estudiant. […] Los mes grans génits han degut comensar per elevarse á si mateixos”. Com també farà Toda. La família dels Güell i Mercader, els avis d’Eduard Toda per part de la mare, Salvador Güell i Josefa Mercader, havien estat comerciants. Francesca Güell, la mare de Toda, vivia amb l’àvia i aquesta posseïa encara algunes propietats que els ajudaven a mantenir-se econòmicament. Toda forma part d’aquest grup de joves fills d’unes famílies amb suficient estabilitat econòmica i amb una important inquietud intel·lectual que els permetia aconseguir una formació sòlida i ascendir a una millor posició social. El nivell econòmic d’aquestes famílies propiciava que els fills poguessin estudiar una carrera en lloc d’haver-se de posar a treballar. És així com Toda va poder emprendre la carrera de Dret, primer, i la carrera consular, després.
I és en aquest entorn social i cultural que Eduard Toda es comença a formar i actuar com a intel·lectual.
El terme “intel·lectual” no s’utilitzà com a substantiu fins a la darrera dècada del segle XIX. Sota el nou substantiu, s’hi aplegava una classe social que ja existia des del segle XVIII i que s’havia anat consolidant i havia anat augmentant en nombre al llarg del XIX. L’intel·lectual naixia lligat a la idea de ruptura amb un poder absolut –procés que va desencadenar la Revolució Francesa– i a la constitució de la societat civil, juntament amb el procés d’alfabetització i l’aparició d’una minoria lectora. L’intel·lectual va assumir una funció de guiador del poble i constructor de l’Estat, que el feia conscient de ser un tipus diferent i diferenciat.
L’intel·lectual es manifestava a partir de la paraula, aquesta era la forma bàsica d’influència d’aquesta nova classe, que obtenia allò que volia mitjançant la retòrica, escrivint –publicant– i parlant.
I així és com Eduard Toda va començar a actuar com un intel·lectual: a partir dels dotze anys, amb la publicació dels seus primers articles a la revista d’institut El Arlequín creada per ell mateix i dos companys més, Antoni Gaudí i Josep Ribera. I a partir de 1870, amb només 15 anys, com ja he dit, continuava col·laborant amb nous articles a El Eco del Centro de Lectura, entre d’altres publicacions reusenques.
Un Toda joveníssim que va escollir la premsa com a mitjà en el qual començar a expressar-se, estava apostant, d’entrada, pel progrés. Toda mostrava un primer símptoma de voler estar al dia, per això triava el periodisme com a gènere més modern que ja s’havia estès i consolidat des dels inicis del segle XIX. El gènere que caracteritzava el segle per la seva immediatesa; el gènere amb què s’havien guanyat la vida escriptors intel·lectuals com Charles Dickens, Mark Twain i Mariano José de Larra.
Els anys d’universitari els va passar a Madrid. El 1873 era llicenciat en Dret civil i canònic i els anys posteriors estudià la carrera consular. La formació acadèmica era complementada amb la col·laboració a les publicacions reusenques ja esmentades, ja que Toda tornava a Reus durant els períodes de vacances, i també en les publicacions madrilenyes de La Iberia i La Discusión. Amb només vint anys, Toda era ja un home preparat amb una sòlida formació acadèmica, amb una base ideològica liberal, progressista i regeneracionista, heretada de l’oncle i viscuda i compartida amb els companys de joventut, i que dominava els idiomes francès, portuguès, italià i anglès. Un jove brillant a punt per emprendre l’aventura de conèixer el món.
El 6 de desembre de 1875 Toda sol·licitava la plaça vacant de vicecònsol espanyol de la ciutat de Macau, a la Xina. El jove ja s’havia format. Ara li calia construir l’home, el personatge.
1.2 Segona etapa: els viatges. Construcció del personatge i aprenentatge del món (1876-1907)
Toda va iniciar la seva carrera diplomàtica el 1876 destinat a ocupar un càrrec a la Xina, d’aquesta manera començava també una etapa de viatges i estades fora del país que s’allargà fins al 1919, que va retornar definitivament a Catalunya.
Des que comença el primer dels seus viatges, a la Xina, Toda inicia a la vegada l’escriptura d’un dietari. Aquest fet és rellevant en tant que representa la seva intenció, conscient o no, de contruir-se com a personatge.
El gènere del dietari té característiques compartides amb les autobiografies i els llibres de memòries. És, per tant, un gènere que ajuda a perfilar una vida, a deixar constància d’uns fets viscuts, d’unes experiències, en definitiva, contribueix a construir un personatge. Enric Bou exposa que els tres elements clau que intervenen i es combinen en l’escriptura dels dietaris són el jo, el temps i l’escriptura. La funció primordial del dietari de Toda va ser la construcció del “jo”, de la seva imatge, sobretot, externa. Per sobre de tot, va crear el personatge del viatger i l’aventurer amb el dia a dia dels viatges, però no s’oblida de mostrar també l’intel·lectual que es relacionava amb el cercle de la Renaixença: anotava els actes en què participava, les sortides i excursions, els sopars o l’assistència a la celebració dels Jocs Florals.
Altres escriptors cèlebres havien també escrit dietaris de viatges com era el cas de Chateaubriand, Lamartine, Taine i Goethe, autors amb els quals Toda podia haver-se emmirallat. La intenció i objectiu de Toda en iniciar el dietari era el de deixar constància de fets que ell considerava rellevants i d’uns viatges que ell sabia que podien ser de gran interès per la llunyania i exotisme dels països que visitava. Per tant, una de les funcions del dietari per a Toda era la memòria dels fets, de les experiències personals, de les observacions del moment. Però, a la vegada, es fa evident que aquesta primera intenció del dietari, la de deixar constància d’uns fets i vivències, es va diluint amb el temps –com mostra el progressiu abandonament de l’escriptura del dietari així que avança el temps–, perd importància entre les prioritats de Toda al llarg dels anys. Perquè la veritable intenció, potser inconscient, en iniciar el relat dels seus viatges era també, com ja he dit, la de construir el jo. La de construir el seu propi personatge, objectiu que amb el temps ja no va ser necessari perquè el personatge ja s’havia construït. Toda ja era algú dins la seva societat, a la darrera dècada del segle XIX, ja s’havia fet un nom i ja havia començat a crear i desenvolupar la seva obra.
Va ser el mateix Toda qui optà per un destí tan llunyà com la Xina quan comenta que “acabats mos estudis oficials, obtinguda per oposició una plaça d’agregat diplomàtich al Ministeri d’Estat y permutada aquesta per un lloch consular a Xina, al començar l’any 1876 desembarcava a Hongkong ahont era rebut, oberts los braços, per lo Cònsul espanyol”.
La tasca de diplomàtic era un mitjà excel·lent per poder viatjar, per això força viatgers del segle XIX resultaven ser també diplomàtics o polítics com és el cas de Lamartine, Chateaubriand, Sinibald de Mas o Domènech Badia, conegut també per “Alí Bei”. Ser diplomàtic al segle XIX representava una bona posició social i un bon sou per viure bé.
Tal com comenta Valera, en els articles de Toda s’observa que, com a diplomàtic, assistia a moltes celebracions oficials i a festes tradicionals dels països que va conèixer i també es dedueix que disposava de temps per poder visitar bé el país. Aquestes dos trets bàsics de la seva professió, la posició social i econòmica i el temps lliure, van facilitar a Eduard Toda el temps i la dedicació necessaris per poder escriure els nombrosos articles i llibres que consolidaven el seu lloc dins els cercles intel·lectuals del moment. Toda va escriure més de 300 articles i vora 30 llibres al llarg de la seva vida com a escriptor, a banda dels tractats de tema consular –que van ser més de 10 informes i textos diplomàtics. Una part important dels articles van aparèixer principalment a les revistes portaveus del moviment renaixencista, com eren La Renaixença i La Il·lustració catalana. Tant els articles com els llibres malgrat que tracten temes diversos es poden englobar bàsicament sota un únic eix temàtic –per simplificar els temes–, el de la divulgació històrica, ja que recollien tant episodis de la història de Catalunya com dels països que va visitar.
Toda va residir a la Xina de 1876 fins a final de 1882, any en què tornà a Catalunya. Al llarg de 1883 va entrar en contacte amb els cercles de la Renaixença i va tornar a marxar, aquest cop cap a Egipte, el 1884. A Egipte hi desenvolupà la seva tasca diplomàtica fins al 1886. En arribar d’Egipte, Toda és enviat a l’illa de Sardenya. Tot i així, ell mateix comenta, possiblement per un lapsus de memòria, que se’l va destinar a Hèlsinki i que va haver de tornar ja que no s’adaptava al clima:
“Després de dotze anys passats entre l’Asia y l’Africa, en terres sens hivern, mon ministre tingué la bona pensada d’enviarme al nort de Russia y més concretament al port d’Helsingfors. Malgrat que ja era al Maig quan hi vaig arribar, ma vida fou tan miserable a causa del fret, que resolguí entornarmen y dexar la carrera si no millorava de residencia. Llavors varen destinarme al port de Càller, capital de la illa sarda, que sembla pel clima un trosset d’Africa descuydat al sur d’Europa”.
Per tant, el que Toda comenta és a la inversa, el 1887 va anar cap a Sardenya i el 1889 fou enviat a Hèlsinki, on s’estigué molt poc temps a causa del clima, tal com explicava en el fragment. Tot i que sembla que no depenia totalment d’ell escollir els destins, sí que es confirma que podia fer canviar el rumb de les seves destinacions o, si més no, demanar-ne el canvi, i li va ser concedit. A partir de 1887, doncs, Toda es troba a l’illa de Sardenya i hi restarà fins al 1889 amb algunes anades i vingudes a la península. Aquest anar i tornar des d’Itàlia és a causa d’esdeveniments com els Jocs Florals, l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 i estades en balnearis tant a la península com a França. Que Toda pogués passar unes vacances ben pagades en balnearis durant els estius era un luxe que només es podien permetre els burgesos rics, la qual cosa dóna una idea aproximada de la posició social i econòmica que representava ser un diplomàtic com Eduard Toda a final de segle XIX.
Després de la curta estada a Hèlsinki, que Toda també referencia en el seu dietari, el següent destí consular que es coneix del cert és Le Havre. El 1895 Toda escriu una carta a Víctor Balaguer des de Le Havre en què anuncia la nova residència. S’hi quedarà encara no un any, a causa també del clima i la falta d’al·licients, ja que escriu una altra carta a Balaguer, en què li demana la seva intercessió per un nou canvi de destí.
Els darrers anys de la carrera diplomàtica no queda tan clar on es trobava Toda. Segons Fort i Cogul, Eduard Toda era a París el 1898.
Després de París torna a haver-hi diferents versions sobre el seu lloc consular, però es pot confirmar que el 1899 residia a Londres. El 1901 va jubilar-se voluntàriament de la carrera diplomàtica i va entrar a treballar per una companyia naviliera amb el nom de Sota y Aznar que li proporcionaria una fortuna considerable, amb la qual compraria el Castell de Sant Miquel d’Escornalbou. Des de 1901 fins a 1918, any en què s’instal·la al castell d’Escornalbou, les activitats de Toda queden una mica difuses. D’una banda, quatre cartes que envià a Francesch Mateu apunten que Toda estava a París el el març de 1900, a Londres el gener de 1909 –i a la carta es dedueix que ja havia comprat el castell d’Escornalbou –i a París, novament, el febrer de 1912. De l’altra, el seu dietari recollia, entre 1903 i 1906, apunts molt breus sobre els llocs on havia estat com París, Londres, Roma, Bilbao, Amsterdam i Brussel·les.
Després d’aquestes notes telegràmiques, escrivia novament un breu comentari al dietari de 1907 que introduïa amb aquestes paraules:
“L’any 1891 vaig deixar d’escriure mas memòrias y de pendre nota de mos moviments. Fou llàstima, perquè de llavors ensà he corregut moltas terras y he fet moltas cosas, algunas de importància que algun dia tractaré de reconstruhir. En tant, comenso de nou en l’any 1907 quan, vivint a Londres ja fa sis anys y cansat de la gent, del clima y del ofici, tinch al cap l’idea d’anarmen lo més aviat possible, retirantme al camp de ma terra pera acabar mos dias en pau y tranquilitat”.
Durant aquests vuit mesos de 1907, Toda anà, altre cop, a París, passà per Birmingham, Rochester, Gales, Cumberland, entre d’altres, i visità Flandes, Alemanya i Escòcia. És, precisament, l’any 1907 que, des de Londres, va adquirir el monestir de Sant Miquel d’Escornalbou, lloc on fixaria la seva residència quan tornés a Catalunya. Acabat de comprar el monestir en runes d’Escornalbou, en comença la restauració. Aquest fet fa pensar que Toda donava un canvi de rumb en la seva vida. El personatge, l’home de món ja s’havia fet, ja estava construït. Juntament amb els viatges que obrien Toda a la diversitat del món, també s’havia consolidat l’escriptor mitjançant la publicació dels seus articles i llibres al llarg de tots aquests anys. Tot l’aprenentatge i coneixements que ell adquiria a través dels seus viatges pel món era a la vegada compartit amb els lectors catalans de la Renaixença que seguien els articles i llibres que escrivia. És a dir, que l’aprenentatge de Toda era a la vegada també una font per instruir i culturitzar, no només la seva persona, sinó també la seva societat.
Toda ja s’havia fet un nom, ja tenia una posició dins la societat. Ara començava una nova etapa amb una doble idea: la de retornar a Catalunya i la de restaurar-la, reconstruir-la, o si més no, reconstruir-ne una part.
1.3 Tercera etapa: el retorn. Reconstrucció del país (1907-1941)
El gener de 1909 Eduard Toda enviava una carta a Francesc Matheu des de Londres en què l’animava a pujar a Escornalbou: “Crech que tornaré pel Mars, y vos avisaré, y si fossiu home com cal, vos en vindriau ab mi cap á Escornalbou ahont segurament hi ha un munt de cosas que vos interessarian”. En aquest moment Toda ja era amo del que havia estat el monestir franciscà de Sant Miquel d’Escornalbou. Toda, encara resident a Londres, va restaurar el castell-monestir i el va habilitar per poder-hi viure. Feia escapades esporàdiques des de Londres per fer el seguiment de les obres fins que, a partir de 1918, ja es va poder instal·lar al castell i viure, definitivament, a Catalunya.
Quan s’hi instal·la és un home ja gran, de 65 anys, amb molta experiència acumulada. És ja un personatge. Un personatge admirat i reconegut dins la societat del seu temps.
Des del moment en què Toda torna a “casa” posa en marxa un seguit d’objectius i projectes que obriran una nova trajectòria, i marcaran la darrera etapa de la seva vida.
Es troba en una etapa de maduresa que culminarà amb la realització d’un dels projectes més ambiciosos que s’havia proposat des de ben jove juntament amb dos amics d’estudi, Antoni Gaudí i Josep Ribera: la restauració del monestir de Santa Maria de Poblet. Poblet és l’obra central, però tota aquesta etapa estarà marcada per la reconstrucció, conservació i estudi d’un conjunt de monuments històrics que formaven part del patrimoni cultural del país. I no només en reconstruirà la part arquitectònica, la part material, sinó que també en va voler reconstruir l’esperit, amb la recerca i escriptura de la història.
Toda, que ja era membre de l’Acadèmia de la Història, va entrar a formar part de la Comissió de Monuments de Tarragona l’octubre de 1920. Això li permetia d’iniciar, si no de continuar –perquè ja l’havia iniciat amb la restauració del castell d’Escornalbou–, el camí que s’havia marcat de reconstrucció i conservació de la cultura del país, un objectiu ampli, que el ratificava com a intel·lectual que es preocupava per la cultura i que portaria fins al màxim de pragmatisme. Així també assolia l’objectiu de restaurar Poblet, i, alhora, poder vetllar, en concret, pel patrimoni cultural català de les comarques tarragonines. El 1927 assumia la presidència de la Comissió de Monuments. Des que Toda va entrar a la Comissió la seva energia emprenedora no es va aturar: es va fer càrrec de millorar les obres del monestir de Santes Creus; es va preocupar del mausoleu de Jaume I; per la protecció de les zones de la necròpolis paleocristiana i del Fòrum de Tarragona; va impulsar la idea d’un nou Museu Arqueològic a Tarragona; va denunciar el mal estat de la Muralla de Tarragona i va aconseguir l’ajuda de l’Estat per arranjar el monument; va assolir que declaressin monuments nacionals el castell de Pilat, l’arc de Berà i la torre dels Escipions i, amb això, una major protecció oficial, i, finalment, va iniciar els tràmits per a la restauració del monestir de Santa Maria de Poblet, el seu projecte més anhelat. La restauració de Poblet el va portar a la creació del Patronat de Poblet el 1930 del qual en va ser el president. El Patronat va treballar fins al 1936, any en què va esclatar la Guerra Civil. Malgrat la guerra i postguerra, Toda no va deixar de vetllar per la continuació de les obres de reconstrucció de Poblet, objectiu que ja no va abandonar fins a la seva mort.
El 1930 entra a formar part de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona que va presidir entre 1932 i 1934. I també, en aquesta darrera etapa, va ser president de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona i professor de restauració de llibres a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya.
El marc històric en què Toda va viure aquests darrers anys va ser força mogut. Tot just acabada la I Guerra Mundial, i a pocs anys d’haver aterrat novament a Catalunya, Toda es va enfrontar a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), durant la qual va formar part, al costat dels seus vells companys, del moviment catalanista que es resistia a la imposició dictatorial. Entre les activitats d’aquesta època, Toda mostrà el seu posicionament amb fets com la decisió de publicar en català –quan inicialment hauria estat en castellà– la seva obra Bibliografia espanyola d’Itàlia (1927-1931) i l’assumpció de la presidència dels Jocs Florals de 1927. Va viure també la II República (1931-1935), la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i encara va haver de patir, fins i tot, els dos primers anys de la Dictadura franquista i l’inici de la II Guerra Mundial (1939-1945).
Durant el règim franquista l’epistolari mostra clarament el canvi de llengua i, d’una banda, reflecteix la persecució i detenció de companys coneguts, com anotava en aquest fragment: “Poblet, 7 mayo 1939. Año de la Victoria […] Quizás haya llegado a su noticia que el doctor [Joaquim Guitert] está preso y procesado por actos cometidos en la Selva”. I de l’altra, l’acció de la censura com mostra aquest altre fragment: “Ayer tuve la grata sorpresa de una carta del Dr. Thomas fechada en Birmingham el 25 Diciembre y flanqueada por una doble censura militar inglesa y española. Está en la Biblioteca, no le pasa nada y no sabe cómo acabará el lío en que está metido su país”.
Toda va morir el 26 d’abril de 1941 a Poblet, on residia des que es creà el Patronat. Fort i Cogul recull de la crònica domèstica de Poblet, que “la comunitat pobletana, i amb ella l’orde cistercenc, que el té [a Toda] entre els seus fills adoptius, el recordarà com un dels seus més grans benefactors, ja que gràcies als seus treballs fou possible la restauració del monestir de Poblet”. Un any després de la seva mort, el 1942, la memòria del restaurador, Eduard Toda, començava a fallar dins l’orde cistercenc. L’oblit progressiu es devia a la divergència ideològica que hi havia entre el nou règim franquista, conservador i eclesialment retrògrad i l’esperit liberal i progressista que havia definit la personalitat del diplomàtic. Va caldre esperar el final de la dictadura per reveure novament treballs que iniciessin la recuperació de la memòria del personatge que va restaurar Poblet.
No queda cap dubte que Toda va ser un intel·lectual, fill de la Il·lustració, racional, amb esperit crític, un lliurepensador que va voler regenerar la cultura i la societat incidint en el renaixement i la reconstrucció del país de final de segle XIX i inici del XX, des de la visió ampla i rica que li proporcionà el coneixement del món des d’altres realitats diverses a la pròpia. Un home políglota, un bibliòfil, un filàntrop, considerat, a més, el primer egiptòleg de l’Estat espanyol. El bagatge que va aportar la personalitat d’Eduard Toda a la Renaixença catalana d’aquest període contribuí a ampliar els horitzons dels autors i lectors catalans.
En altres paraules, Toda va voler instruir i culturitzar la seva societat amb la seva escriptura, les seves publicacions. Amb paraules de Josep Pla, «el senyor Toda havia contribuït a desprovinciar el país».
Queda ben clar que tots els seus interessos, les seves obres i projectes, per diversos que puguin semblar, tenien un objectiu comú: regeneració social i, sobretot, cultural del país. Per tant, no són molts i dispersos projectes els que va dur a terme sinó una única obra, l’obra de reconstrucció i regeneració d’un país i l’obra de construir una societat per a un món millor, en el sentit que la seva obra volia contribuir a crear una societat culta, justa, progressista i cosmopolita.»
Dintre del cicle «Reusencs il·lustres», una excel·lent conferència de Jordina Gort que ens ha apropat aquest personatge.
