Per M. Montserrat Barenys
Ja tenim l’ esbojarrat abril aquí i, amb l’ abril alegre, la primavera. Els AMICS DE REUS tornen a emprendre el vol amb diligència matinera com les primeres orenetes de l’ any, voleiant amunt i avall. Aquesta vegada el vol ens conduiria direcció terres catalanes del Sud. Allà on Catalunya es banya en aigües manses barrejades amb les de la germana València. On hi pesquen costat per costat, pescadors valencians i pescadors catalans, com bons germans. Com toca.
Aterrant el vol una mica, planejant arran de terra, l’ autocar ens dirigí tranquil, ràpid i segur, cap el majestuós paisatge del Delta de l’ Ebre. La nostra Catalunya és tan petita com diu la cançó , opinió que no comparteixo ja que la sé de l’ordre dels països mitjans, no pas dels petits. Catalunya tan petita doncs, té paisatges i territoris tant en contrast els uns dels altres que, ni amb més d’ una excursió mensual en tindríem prou per conèixer-los: de l’alterós Pirineu, espina dorsal de la Terra Catalana, que no la imposada artificial frontera, fins a les boscúries del Montseny i del Vallès; les Serres de Prades, els roquissars de la Costa Brava o les tranquil·les aigües fèrtils del Delta de l’Ebre, on ens hem dirigit en aquesta excursió d’abril.
Centenars de llocs meravellosos per conèixer i visitar una i altra vegada.
La nostra excursió va ser un descobriment del nostre territori sureny. I que com que tot el “vol d’ orenetes” matineres tornaven a volar sota el cel d’ un dia magnífic, dins el niu dels nostre autocar de sempre amb el conductor tan complaent com sempre, emprenguérem el vol, carretera avall s’ha dit! Sense deixar de fer, però, la parada necessària per esmorzar i per començar a posar bona solfa a les músiques de les xerreres matinals dels, de nou, retrobats voleiants Amics de Reus. No ens hi entretinguérem gaire car teníem un programa molt atapeït i volíem complir-lo.
Ja a les portes del Parc Natural del Delta de l’ Ebre férem parada per visitar el primer objectiu de la sortida: La Casa de Fusta, Museu de l’ Ecosistema del Delta, on a més amés, ens hi esperava el senyor Antoni Panadès i esposa. Havien de ser els nostres guies per la resta del viatge, menester que realitzaren de manera magnífica com ja llegireu, si en teniu voluntat, a traves d’ aquesta memorització.
La Casa de Fusta de primer havia estat un clos informal, construït l’any 1926, per tres barcelonins benestants, afeccionats a l’observació d’ aus i la caça. Quan descobriren la bellesa i l’interès de l’indret i la gran varietat d’ aus aquàtiques observables a la zona, adquiriren el terreny i construïren un habitatge desmuntable totalment fet amb fusta del Canadà degut a la seva resistència, a les inclemències del temps i pel seu alt valor de resistència i d’ aïllament tèrmic a les inclemències del temps. No cal dir que la casa va costar un fortuna per l’ època, 350,000 pessetes. Els lectors del Nunci, matemàtics i banquers, (segons la propaganda n’hi ha molts), que s’entretinguin en saber l’equivalent actual en euros, o en pessetes si encara existissin però que tots portem en la memòria. La sòlida casa va servir d’alberg per refugiats durant la guerra del 1936 al 39, i encara una bona temporada més. Desprès d’ aquest servei humanitari, els tres barcelonins varen continuar mantenint la propietat fins el 1966 quant varen haver de cedir a les pressions i se’n feu càrrec el Govern espanyol de l’època de Franco que va convertir el territori en Coto de Caza. La Generalitat podé recuperar l’espai l’any 1980, transformant el conjunt en Parc Natural del Delta de l’ Ebre, lloc d’ estudi, observació i coneixement d’ aus, fauna, flora i vida humana del Delta.
Allà badàrem, i mai millor dit. Entre els caminets, pontets, basses, corriols, cobert per a l’ observació dels ocells pescaires, o dels que hi nedaven. El llaüt anclat sobre el terra i la barraca dedicada a la feina i vida dels pagesos dels arrossars, amb el toc de tendresa del bressolet en un racó del senzill petit habitacle, ens donaven més informació que la benevolent guia, de la dura vida de la gent del Delta…Ens hi hauríem passat hores mirant martinets pescaires, fotxesfotxes, ànecs de tota mena i colors, aloses i gavines, sinó fos que el matrimoni Panadès ens apressava per gaudir de les altres sorpreses que ens tenien reservades.
El següent punt del programa era la passejada amb catamaranc per l’ Ebre en la seva llera final, fins a la seva desembocadura. Els amics més valents varen seure a coberta i els més assenyats, o temorencs, restaren a dins del vaixell. La navegació va anar a càrrec del Capità de la nau, i propietàri, el senyor Olmos, que a més amés de resultar un navegant de primera, (Déu n’ hi dó del vent que feia i que rebia l’embarcació i rebiem a la intempèrie els que ens havíem cregut valents), va resultar un guia de primera per les explicacions que ens anava donant entre ventada i ventada. Sortosament el vent amainà de tornada desprès de fer el gir ja a plena mar, i la nostra amiga Maria rosa Botet continuà intrèpida a la proa del vaixell com una sirena de riu. Així que descendírem de la barca, amb el cap tranquil i la gana desperta i a tocar, entrarem al restaurant, vora riu, també propietat del capità Olmos, on ens esperava un suculent dinar típic del territori, i, cal dir-ho? Una magnífica cassola d’ arròs a l’ estil del Delta, boníssim!!
No va ser possible fer sobretaula ja que els Srs. Panadès, amb sa continuada gentilesa, ens havien preparat més novetats que no ens podíem deixar pas perdre, com ser dels primers a visitar el nou MÓN ARENA PARK, acabat d’ inaugurar. Ës tracta de l’ únic parc exposició d’ escultures monumentals, indestructibles, fetes amb sorra de platja, a través d’ un procediment de mescla especial de la matèria primera, sorra, amb un additiu. Ens va sorprendre no ja per la monumentalitat, diversos metres d’ alçada, dels grups escultòrics, sinó per la temàtica de les mateixes, totes elles dedicades a sers mítics dels cinc Continents, relacionats amb la imaginària actual dels Mangues, dibuixos animats, principalment japonesos. L’explicació ens la donaren els autors vinguts de diferents països inclosos els d’ ultramar, que, en equip, els feien. Els hi desitjarem que les seves belles creacions tingueren tots els espectadors que es mereixien. Els nostres amfitrions, ei matrimoni Panadès, ens animà de nou a pujar a l’autocar per dirigir-nos al darrer objectiu de l’ excursió, visitar el MUSEU DEL POBLE, fundat, organitzat i nodrit amb la majoria de les pròpies donacions i algunes més dels altres habitants i amics del poble, pel Senyor Antoni Panadès.
En arribar a ELS MUNTELLS, hi va haver desperdigació general dels Amics de Reus,. De cop i volta gairebé tothom havia desaparegut, amb gran preocupació del Sr. Panadès. De fet, uns quants Amics i amigues, havien corregut a cercar una pastisseria per poder comprar els cèlebres pastissets típics de la zona, dels que ens havien anat fent tanta propaganda duranttot el dia. També he de dir que la resta desaparegueren cercant un lloc més íntim i personal necessari, ja que feia hores que s’anava amunt i avall. Les desaparicions degudes als dos motius, foren causa de molta broma i expressions humorístiques per part dels pocs que restaren fidels, sense entrar-hi, davant la porta del petit Museu.
EL MUSEU DEL POBLE dels Muntells, és el reflex de la vida quotidiana des de la moderna fundació de la població, dels pocs pobles catalans que no es perden en la boira dels temps llur fundació, sinó que en té data exacta amb fotografies i tot per poder-ne gaudir i presumir. Ja que va aparèixer a finals del segle XIX, quant la fotografia ja era de domini comú. El varen fundar uns quants deltencs que s’ atreviren a treure l’ aigua dels aiguamolls salinosos, dessecar com pogueren les malsanes maresmes atapeïdes de mosquits portadors de la malària, transformant-les en un lloc pròsper on fundar-hi la seva seu per viure- hi en companyia. En el Museu hi contemplàrem màquines pel cultiu antic de l’arròs, estris de la llar, ormeigs de pescadors, eines de la pagesia que havien usat els besavis dels actuals muntellencs, indumentària i estris de cosir, vaixella i jocs de la llar. Cal destacar “L’embut de la botifarreta”, referint-se a l’ altaveu cònic que feia servir en Josep Reminder il·lustrant amb sa veu les pel·lícules mudes amb les que recorria els pobles de Catalunya, i alguns de més enllà de les catalanes fronteres. I com ens explica el nostre amic i guia, quant arribava el moment clau del film, sempre exclamava:” Fot-li ceba, Jaumet!”. I aquí posarem FI a la nostra pel·lícula de la sortida d’ abril dels Amics de Reus, car no ens va ser possible admirar, com desitjaven els senyors Panadès, el nou Auditori del poble, ja que no es pogué trobar la persona que ens havia d’obrir el local.
Però era tard, i conductor i autocar ens havien de retornar a Reus. El retorn alegre com sempre, i cansats, com sempre també, però havent passat un dia molt diferent de la majoria de les altres excursions, amb gran profit de nous coneixements adquirits sense esperar-los, gràcies a la gentilesa, actuació i bona voluntat dels nostres nous socis de l’Entitat nostrada i amb qui esperem retrobar-nos i gaudir junts de noves sortides. Gràcies Amic i Amiga!.
I, ja ho sabeu, veniu a les nostres sortides que sempre, quant els Amics de Reus emprenen el vol, sempre es coneix un dia nou!
